Antigament es feien servir substàncies naturals, com ara la cola de fuster (que cali preparar al bany maria) i, més endavant, diverses coles que eren una mica més fiables que la primera, com ara les coles a la caseïna (fosfoproteïna, present per exemple en el formatge de llet de vaca) o d'altres a base de urea i formol. Cap de les antigues coles, però, tenia la fiabilitat dels adhessius moderns.
Les modernes coles o adhesius poden classificar-se en dos grups: les d'un sol component, i els de dos components els quals s'han de barrejar per que actuïn.
Els adhesius actuen en produir-se una variació en els paràmetres ambientals: la temperatura o la humitat, per exemple.
Els adhesius d'un sol component actuen per evaporació del dissolvent: en evaporar-se el dissolvent es produeix un refredament; és així, per exemple, com actuen els cianocril·lats (de gran rapidesa). Els dissolvent en alguns adhesius monocomponents pot ser l'aigua o bé un altre tipus de dissolvent més volàtil (actuen més ràpidament); naturalment, amb aigua com a dissolvent, la cola tardarà més a assecar-se. Els cianocril·lats polimeritzen (la reacció és exotèrmica) degut a la pròpia humitat de l'ambient, a diferència, dels adhesius anaerobis que polimeritzen per la presència del metall, que actua com a catalitzador, és per això que els adhesius anaerobis són adequats per empegar peces de metall.
Els adhesius de dos components actuen per reacció química entre tots dos components (no actuen per evaporació d'un dissolvent com els monocomponents) quan s'hi afegeix una petita quantitat de polimeritzador (també anomenat popularment enduridor): un molt petita quantitat de polimeritzador és suficient per iniciar la reacció. La temperatura és un paràmetre molt important: cada fabricant especifica el rang de temperatures en què es produeix la reacció de manera adequada. Per sota, d'una determinada temperatura s'atura el procés de polimerització, la qual cosa permet guardar en una nevera una quantitat de barreja que hagi sobrat en una feina. Per contra, dit sigui de passada, a alta temperatura entre 50º i 70º, el procés de polimerització es fa més ràpid i en pocs minuts s'enllesteix. En aquest sentit, és possible, en part, liquar un pegament ja sec elevant la temperatura convenientment, però és aquesta una feina delicada.
Vegem, tot seguit, alguns dels adhesius que es fan servir normalment:
- Cola blanca [acetat de polivinil (PVA)]: emprada per als treballs de fusteria. Cal distingir entre la cola blanca ràpida (s'asseca en minuts perquè està feta de poliuretà i dissolvents volàtils) i la normal (s'asseca més lentament que la primera perquè està feta de polivinil i es fa servir aigua com a dissolvent. Totes dues es poden dissoldre en aigua, però cal tenir en compte que la ràpida modifica les seves propietats físiques si es dissol després d'haver-se assecat. S'aplica en cordó o a pinzell. També es pot fer servir la cola blanca per protegir la fusta dels fongs.
- Pegament cel·lulòsic. En modelisme es fa servir poc si es compara amb l'elevat ús de la cola blanca; si de cas, més que com a pegament, es fa servir com a vernís, diluït convenientment. S'aplica en cordó o amb un pinzell.
- Pegament de contacte. No es poden rectificar les posicions de les peces, una vegada assecat, procés que és molt ràpid i, com el seu nom indica, actua sense que s'hagi de fer molt pressió (no cal sergents o pinces ni altres estris de pressió) entre una peça a encolar i l'altra. Es fa servir en treballs d'unió de planxes. S'aplica amb pinzell o una espàtula.
- Adhesius epòxids bicomponents (resines polimèriques termostables). És d'alta resistència a l'esforç de cisallament, més que la fusta. És molt util per reomplir buits perquè es pot barrejar amb altres material: serradures, talc, etcètera. No es pot aplicar en superfícies verticals perquè regalima. Hi ha adhesius epòxids ràpids i lents (tarden al voltant de 20 h a assecar-se). S'aplica a espàtula o pinzell i quan encara és tendre es pot retirar amb aigua i sabó. Com a norma general, cal proteir-se els ulls, les vies respiràtories i la pell.
- Cianocril·lats. Ràpid (instantani) i resistent, tant al cisellament com a la tracció. S'utilitza també en cirurgia per suturar ferides. N'hi ha de més o menys densitat: amb materials porosos, cal fer ús del de major densitat. Polimeritza amb la humitat i, per això, és convenient humitejar prèviament les superfícies a encolar. Sense humitat no polimeritza. Pot ajudar la humitat de l'alè. Per fer retocs, abans que s'assequi, es pot mirar de retirar amb oli d'oliva. Cal protegir-se els ulls, les vies respiratòries i la pell. Es pot aplicar per goteig amb una agulla de dosificar.
Factors a tenir en compte quan s'encolen les peces: - Rugositat de les superfícies: si es fan servir coles clàssiques o bé epòxida, com més rugoses - més superfície -, més s'adheriran; per contra, amb els cianocril·lats és al contrar: més adherència com més pulides estiguin les superfícies, ja que no aquests pegaments no serveixen per omplir els buits.
- Tipus d'ensamblatges entre les peces
- Quantitat de cola
- Subjecció i pressió de contacte adequada (no pot ser ni excessiva ni escassa)
|
