Así debía ser la navegación en el Joshua, el queche de Bernard Moitessier

El legendario queche Joshua ( nombre inspirado en el de otro famoso navegante solitario, Joshua Slocum ), de Bernard Moitessier, fue restaurado en La Rochelle ( Musée Maritime La Rochelle )

Leyendo a Bernard Moitessier

Una tarde como la de hoy - hace de esto ya bastantes años -, encontré en una librería una de esas pequeñas joyas del género: "Un vagabundo de los mares del sur", de Bernard Moitessier. No había leído antes ninguno de sus libros, si bien sí conocía ya su forma de ver las cosas por ser uno de los grandes personajes que han contribuido enormemente a la navegación por pasión y devoción. En sus libros, describe los pormenores y detalles sobre sus barcos, formas de capear, inventos y trabajos que el mismo hizo aprendiendo un poco de todo mientras "vagabundeaba" entre mares y estrellas allá por los sesenta. Imagen: El Joshua [ fuente: Wikipedia ], uno de los barcos de Bernard Moitessier, a bordo del cual participó en la Sunday Times Golden Globe Race (1968-1969); se trata de su famoso queche de acero, al que bautizó con ese nombre como homenaje al gran navegante solitario Joshua Slocum

En su último libro ( Tamata y la Alianza ), Moitessier reflexiona sobre el sentido de su vida y lo que representó para él la navegación – por los mares y por la vida – a bordo de sus queridos barcos. Si bien fue un apasionado de la navegación en solitario, siempre tuvo muy presentes a todas las personas a las que amó y, en lo intelectual, practicó un claro humanismo. He encontrado un párrafo que me gustaría transcribir aquí: “(…) Creo que la función de todos nosotros es participar en la creación del mundo [dice esto imbuido por aquel espíritu del mayo francés, tan vivo todavía en el momento que escribió Tamata], cada cual en función de su propia superficie vélica, de su calado, de su tonelaje, de su aptitud a remontar el viento, a capear, o a encajar el peso de las olas rompientes que arrastran el barco (…)”. Creditos de la imagen: Editorial Juventud (portada del libro) Bernard escribió esto convencido que toda persona debe intentar doblar “sus grandes cabos”, a su medida, pero honestamente; el mar es un bello escenario para ello. Su gesto, el mítico gesto, al lanzar con su inseparable tirachinas un mensaje a la cubierta del petrolero con el que se encontró en el Cabo de Buena Esperanza, emocionó en su día a la opinión pública. Inexplicablemente, Moitessier renunciaba al premio de la Sunday Times Golden Globe Race, la primera regata en solitario y sin escalas en la historia de la navegación a vela (1968-1969), precisamente en un momento de la regata en el que ya ningún otro participante1 amenazaba su fulgurante victoria; el mensaje decía: “Continúo sin escala hacia las islas del Pacífico, porque soy feliz en el mar, y tal vez también para salvar mi alma (…)”.

créditos de las imágenes: Editorial Juventud

Un queche, ya sin viento, al final del día

( Costa Daurada. Altafulla, Tarragona )

La construcció de velers a Catalunya i les Balears al llarg del segle XIX i començaments del XX [artículo en catalán]

Estic llegint la reedició (d'Editorial Noray, Barcelona, 1996) del llibre d'Emerencià Roig, La Marina del Vuit-Cents [original publicat el 1929]. Un dels seus capítols el dedica a la classificació dels velers mercants (d'entre 400 i 700 tones de desplaçament) que van navegar durant el segle XIX. En faig aquí un petit resum. Fragata Aquest era el veler d'aparell més complet i complicat. Desplaçava entre 400 i 700 tones. Tenia bauprès i tres pals (trinquet, major, i messana). Cada pal constava de tres trams, amb crusetes, cofes, i cinc vergues (amb les respectives veles rodones); el de messana tenia a més, botavara i pico. Corbeta (o bricbarca) Similar a una fragata, però més petit. Desplaçava entre 300 i 500 tones. El pal de messana tenia només dues peces (enlloc de tres), amb cruseta de botavara i de pico. Bergantí (o bergantí rodó) Desplaçava entre 200 i 300 tones. Tenia bauprès i dos pals. Cada pal constava de tres peces (com una fragata) [el pal de més a popa constava també de botavara i pico]. L'aparell era força complicat. Bergantí-goleta (o bergantí-goleta de dos pals) Desplaçava entre 200 i 250 tones. Tenia bauprès i dos pals. El pal trinquet era com el d'un bergantí rodó (com el d'una fragata) i el pal major com el d'un pailebot (de dues peces, amb cruseta, botavara i pico) Bergantí-goleta de tres pals Desplaçava entre 300 i 400 tones. Tenia bauprès i tres pals. El pal de més a proa era com el d'una fragata (cinc vergues); i els altres dos, com els d'un pailebot (amb veles àuriques), cada un de dues peces (amb cruseta, botavara, i pico). Pollacra (o pollacra rodona) Desplaçava entre 200 i 250 tones. Tenia bauprès i dos pals. Els dos pals eren com els d'un pailebot (de dues peces). Cada pal (trinquet i major) tenia cinc vergues; i el pal major, a més, tenia cruseta, botavara i pico. Pollacra-barca (o pollacra-bricbarca, o pollacra-corbeta) Amb el desplaçament d'una corbeta (entre 300 i 500 tones), tenia tres pals; el trinquet i el major eren com el d'una pollacra rodona (dues peces, cinc vergues), i el de messana com el d'una corbeta (o bricbarca) [dues peces i veles àuriques, amb cruseta, botavara i pico]. Pollacra-goleta de tres pals Amb el desplaçament d'un bergantí-goleta de tres pals (entre 300 i 400 tones), tenia tres pals; el trinquet i el major eren com el d'una pollacra rodona (dues peces, cinc vergues), i el major i el de messana com els d'un bergantí-goleta de tres pals [de dues peces cada un, amb veles àuriques, amb cruseta, botavara i pico]. Pollacra-goleta de dos pals Una pollacra-goleta desplaçava entre 300 i 400 tones (com una pollacra rodona), tenia dos pals; el trinquet com el d'una pollacra rodona (dues peces, cinc vergues), i el major com el d'un bergantí-goleta [veles àuriques, amb cruseta, botavara i pico]. Bergantí-pollacra Desplaçava entre 300 i 400 tones (com un bergantí-goleta de dos pals), tenia dos pals; el trinquet com el d'un bergantí-goleta (de dues peces, [amb quatre vergues ]), i el major amb vergues per a veles rodones, i també amb cruseta, botavara i pico (per a la vela àurica). Pailebot de dos pals Desplaçava al voltant de 200 tones (exemple: el Santa Eulàlia), tenia dos pals; el trinquet amb una verga i el major amb veles àuriques, cruseta, botavara i pico. Pailebot de tres pals Tenia tres pals, amb veles àuriques. Cada pal amb botavara i pico. Exemple: el Santa Eulàlia) Goleta Desplaçava al voltant de 200 tones, tenia dos pals (com el pailebot de dos pals); el trinquet amb cofa i quatre vergues i el de popa, cruseta, botavara i pico. Místic Vaixell de vela llatina que desplaçava al voltant de 100 tones; tenia tres pals (verticals): l'un a proa, l'altre al mig [amb veles mestres]; i el tercer, a popa, proveït de mitjana. A més, a proa duia un botaló (amb un floc) i, a popa, un altre botaló anomenat caçaescotes Xabec Vaixell de vela llatina. Tenia un desplaçament semblant al d'un místic. Arborava tres pals (verticals els de popa i del mig ) i, el de proa, decantat endavant Barca mitjana (o barca de mitjana, o falutx, o llaüt) Vaixell de vela llatina, amb un desplaçament aproximat de 80 tones. Tenia dos pals; al mig, arborava el pal més alt, decantat endavant i proveït d'una mestra; i a popa, hi havia un pal més curt i vertical amb una vela anomenada mitjana. A proa, també duia botaló. Balandra Desplaçava al voltant de 80 tones. Tenia un sol pal el qual duia també inserida una verga (per fer l'ús afegit d'una vela rodona). Algunes baladres, a popa, aparellaven també mitjana, amb una antena i caçaescotes [Observació: Deixant de banda la verga del pal per a la v. rodona, la vela mitjana d'aquestes balandres (les que la duien) ens recorda les modificacions amb què el capità Joshua Slocum va preparar la seva famosa balandra Spray (en la seva recalada a Rio de la Plata) per millorar l'estabilitat de rumb i la seguretat abans de posar rumb a l'Estret de Magallanes] Quetx En el context de la classificació de la marina catalana del vuit-cents, es considera aquesta una embarcació ben singular perquè, segons sembla, n'eren ben pocs i, a més, tenia un aparell peculiar. Desplaçava unes 150 tones i tenia dos pals: el de proa (amb una vela mestra) com el d'un xabec (decantat endavant) i el de popa com el d'un pailebot (vela cangrea, amb botavara i pico). Unitats d'arqueig o de capacitat comercial (per a l'arqueig brut i l'arqueig net): 1 Tonelada Moorsom = 100 peus cúbics = 2,83 m3 (aproximadament) tipus de veles: veles de ganivet (o àuriques): v. al terç, v. llatina, v. de guaira, vela cangrea, v. del guarniment bermudià, etcètera rodones o quadres (pròpies de l'aparell rodó o de creu) Referències: ROIG, E. La Marina del vuit-cents, Editorial Noray, Barcelona, 1996 (edició original: Barcelona, 1929) SAMPOL, R. Velers de les Balears, Miquel Font Editor, Palma de Mallorca, 1996 JAIME, R. La maniobra dels velers de creu, Edicions UPC, Barcelona, 2002