Dofins

El diumenge 24/09/2011, a les 12:00 HRB vaig albirar un grup d'una desena de dofins mulars a una milla al sud del far de Torredembarra. Canviaven de rumb sovint: de E a W i viceversa. Estaven contents. Alegria. Moltes embarcacions els anaven seguint a una certa distància. No semblaven preocupats per la seva presència. Es mostraven joganers, sempre en superfície, afonant-se una mica i emergint altre cop ensenyant el llom i l'aleta dorsal, també a la cua de tant en tant. He passat prop del grup, a mig cable de distància quan el grup portava rumb W i el Sobrevent navegava de cenyida amb rumb SE. Un quart d'hora més tard he virat per rodó i els he tornat a albirar; ells també havien canviat el seu rumb, vers l'Est.

Mantellina

Cap de setmana del diumenge 24/09/2011. Algunes embercacions i també alguns banyistes han albirat una manta (mantellina) o peix manta (Mobula mobular) prop de les platges de Torredembarra i del Creixell. No l'he albirat, però m'he assabentat de la noticia. És curiós que el seu albirament coincideixi amb el dels dofins.

Pintures i vernissos

La base de tota pintura és una substància aglutinant dissolta en: a) aigua: parlarem de pintura en emulsió, o b) un altre dissolvent més volàtil que l'aigua: ens referirem a aquestes com pintures en solució. És per això que el tipus de dissolvent dóna les primeres característiques de la pintura. A l'aglutinant se li afegeixen els pigments; també se li pot afegir altres substàncies d'usos específics, com ara, fungicides, antioxidants, substàncies hidròfugues, etcètera. Val a dir que hi ha un tipus especial de pintura que s'aplica en la primera capa del treball i que s'anomena primari; s'aplica com capa prèvia en pintar materials porosos: l'objectiu és preparar una base adequada per a les capes que s'afegeixen de pintura d'acabat, ja sigui aquesta en emulsió o bé en solució. Si no cal protegir la superfície contra la corrosió o contra els atacs dels insectes, la pintura de base (o primari) pot consistir en la pròpia pintura de l'acabat diluïda però en un 15% (aproximadament) amb el dissolvent que li sigui propi: aigua (si la pintura d'acabat és en emulsió), o bé dissolvent universal o trementina (si es tracta d'una pintura en solució). Pintures en emulsió Pintures acríliques Són pintures en emulsió que tenen millors prestacions, atès que, a més a més de ser més resistents, es poden rentar. Tenen un aspecte setinat o mat; no acostumen a ser brillants. Es fan servir per pintar superfícies interiors [a excepció de banys i cuines, és a dir, cambres on hi hagi humitat], per bé que també hi ha algunes pintures acríliques en solució aptes per a pintar façanes. Pintures viníliques També són pintures en emulsió que empren l'aigua com a dissolvent. Les característiques de les pintures viníliques són similars a les acríliques. No són resistents a la humitat i és per això que no són indicades per a pintar superfícies exteriors. Pintures en solució Pintures a l'esmalt Són pintures en solució barrejades amb resines dures o naturals. Són resistents a l'aigua i a l'humitat. Un cop s'han assecat, formen una pel·lícula impermeable. El seu aspecte pot ser mat, setinat, o bé brillant. S'utilitzen tan per pintar superfícies interiors com exteriors per pintar obra, fusta o metall. Pintures de poliuretà Són pintures en solució properes als esmalts, però de millors prestacions, tot i que més cares. Es designen també com laques. Per a una primera aproximació al tema de les pintures es pot llegir aquest article de la Viquipèdia.

Navegació d'hivern amb bon temps

Vent aparent de component SW, Beaufort 4 (15 nusos); rumb d'agulla S; mar de proa (marejol). Naveguem cenyint el vent, a 5 nusos, amurats a estribord. El Sobrevent, les onades i el vent parlen. Jo els escolto, en silenci. El cel, molt blau i sense núvols. L'aire deliciosament fresc i net. Un grup de corbs marins volen a frec d'onades, contra el vent, planant i jugant amb l'escuma. De tant en tant, alguna gavina solitària apareix per l'aleta d'estribord, seguint el mateix rumb que l'estol de corbs marins que he contemplat fa una estona. Per l'amura d'estribord, la llum fa brillar les gotes d'aigua que, en passar l'onada, el Sobrevent dispersa sobre el triangle de proa. Miro a popa, el far s'allunya, la terra també. Però cal virar per rodó, cal tornar. Virem. I el far s'apropa, naveguem amb vent per l'aleta fins a situar-nos a dos cables de la bocana. Començo a enrotllar la gènova en el moment precís del canvi d'amura, havent iniciat una virada per avant pocs segons abans; llavors, deixo que el veler arribi un xic i, amb la drissa de l'enrotllador a la mà esquerra - mentre amb la dreta m'ocupo de la canya -, fixo (la drissa) amb una volta de maniobra a la cornamusa petita de babord que hi ha al costat del gigre de l'escota de la gènova. El Sobrevent respon amb docilitat, poso les defenses; engego el diesel i, amb poca màquina, faig orsar el veler, posant-lo a fil de roda per poder arriar la major. Poso rumb a la bocana i, content de tornar, em falta temps, però, per tornar a desitjar virar altre cop, proa al Sud.

Imatges de la costa entre Torredembarra i Tarragona

Els velers dels segle XIX que es construïen a les drassanes catalanes

Estic llegint la reedició (d'Editorial Noray, Barcelona, 1996) del llibre d'Emerencià Roig, La Marina del Vuit-Cents [original publicat el 1929]. Un dels seus capítols el dedica a la classificació dels velers mercants (d'entre 400 i 700 tones de desplaçament) que van navegar durant el segle XIX. En faig aquí un petit resum. Fragata Aquest era el veler d'aparell més complet i complicat. Desplaçava entre 400 i 700 tones. Tenia bauprès i tres pals (trinquet, major, i messana). Cada pal constava de tres trams, amb crusetes, cofes, i cinc vergues (amb les respectives veles rodones); el de messana tenia a més, botavara i pico. Corbeta (o bricbarca) Similar a una fragata, però més petit. Desplaçava entre 300 i 500 tones. El pal de messana tenia només dues peces (enlloc de tres), amb cruseta de botavara i de pico. Bergantí (o bergantí rodó) Desplaçava entre 200 i 300 tones. Tenia bauprès i dos pals. Cada pal constava de tres peces (com una fragata) [el pal de més a popa constava també de botavara i pico]. L'aparell era força complicat. Bergantí-goleta (o bergantí-goleta de dos pals) Desplaçava entre 200 i 250 tones. Tenia bauprès i dos pals. El pal trinquet era com el d'un bergantí rodó (com el d'una fragata) i el pal major com el d'un pailebot (de dues peces, amb cruseta, botavara i pico) Bergantí-goleta de tres pals Desplaçava entre 300 i 400 tones. Tenia bauprès i tres pals. El pal de més a proa era com el d'una fragata (cinc vergues); i els altres dos, com els d'un pailebot (amb veles àuriques), cada un de dues peces (amb cruseta, botavara, i pico). Pollacra (o pollacra rodona) Desplaçava entre 200 i 250 tones. Tenia bauprès i dos pals. Els dos pals eren com els d'un pailebot (de dues peces). Cada pal (trinquet i major) tenia cinc vergues; i el pal major, a més, tenia cruseta, botavara i pico. Pollacra-barca (o pollacra-bricbarca, o pollacra-corbeta) Amb el desplaçament d'una corbeta (entre 300 i 500 tones), tenia tres pals; el trinquet i el major eren com el d'una pollacra rodona (dues peces, cinc vergues), i el de messana com el d'una corbeta (o bricbarca) [dues peces i veles àuriques, amb cruseta, botavara i pico]. Pollacra-goleta de tres pals Amb el desplaçament d'un bergantí-goleta de tres pals (entre 300 i 400 tones), tenia tres pals; el trinquet i el major eren com el d'una pollacra rodona (dues peces, cinc vergues), i el major i el de messana com els d'un bergantí-goleta de tres pals [de dues peces cada un, amb veles àuriques, amb cruseta, botavara i pico]. Pollacra-goleta de dos pals Una pollacra-goleta desplaçava entre 300 i 400 tones (com una pollacra rodona), tenia dos pals; el trinquet com el d'una pollacra rodona (dues peces, cinc vergues), i el major com el d'un bergantí-goleta [veles àuriques, amb cruseta, botavara i pico]. Bergantí-pollacra Desplaçava entre 300 i 400 tones (com un bergantí-goleta de dos pals), tenia dos pals; el trinquet com el d'un bergantí-goleta (de dues peces, [amb quatre vergues ]), i el major amb vergues per a veles rodones, i també amb cruseta, botavara i pico (per a la vela àurica). Pailebot de dos pals Desplaçava al voltant de 200 tones (exemple: el Santa Eulàlia), tenia dos pals; el trinquet amb una verga i el major amb veles àuriques, cruseta, botavara i pico. Pailebot de tres pals Tenia tres pals, amb veles àuriques. Cada pal amb botavara i pico. Exemple: el Santa Eulàlia) Goleta Desplaçava al voltant de 200 tones, tenia dos pals (com el pailebot de dos pals); el trinquet amb cofa i quatre vergues i el de popa, cruseta, botavara i pico. Místic Vaixell de vela llatina que desplaçava al voltant de 100 tones; tenia tres pals (verticals): l'un a proa, l'altre al mig [amb veles mestres]; i el tercer, a popa, proveït de mitjana. A més, a proa duia un botaló (amb un floc) i, a popa, un altre botaló anomenat caçaescotes Xabec Vaixell de vela llatina. Tenia un desplaçament semblant al d'un místic. Arborava tres pals (verticals els de popa i del mig ) i, el de proa, decantat endavant Barca mitjana (o barca de mitjana, o falutx, o llaüt) Vaixell de vela llatina, amb un desplaçament aproximat de 80 tones. Tenia dos pals; al mig, arborava el pal més alt, decantat endavant i proveït d'una mestra; i a popa, hi havia un pal més curt i vertical amb una vela anomenada mitjana. A proa, també duia botaló. Balandra Desplaçava al voltant de 80 tones. Tenia un sol pal el qual duia també inserida una verga (per fer l'ús afegit d'una vela rodona). Algunes baladres, a popa, aparellaven també mitjana, amb una antena i caçaescotes [Observació: Deixant de banda la verga del pal per a la v. rodona, la vela mitjana d'aquestes balandres (les que la duien) ens recorda les modificacions amb què el capità Joshua Slocum va preparar la seva famosa balandra Spray (en la seva recalada a Rio de la Plata) per millorar l'estabilitat de rumb i la seguretat abans de posar rumb a l'Estret de Magallanes] Quetx En el context de la classificació de la marina catalana del vuit-cents, es considera aquesta una embarcació ben singular perquè, segons sembla, n'eren ben pocs i, a més, tenia un aparell peculiar. Desplaçava unes 150 tones i tenia dos pals: el de proa (amb una vela mestra) com el d'un xabec (decantat endavant) i el de popa com el d'un pailebot (vela cangrea, amb botavara i pico). Unitats d'arqueig o de capacitat comercial (per a l'arqueig brut i l'arqueig net): 1 Tonelada Moorsom = 100 peus cúbics = 2,83 m3 (aproximadament) tipus de veles: veles de ganivet (o àuriques): v. al terç, v. llatina, v. de guaira, vela cangrea, v. del guarniment bermudià, etcètera rodones o quadres (pròpies de l'aparell rodó o de creu) Referències: ROIG, E. La Marina del vuit-cents, Editorial Noray, Barcelona, 1996 (edició original: Barcelona, 1929) SAMPOL, R. Velers de les Balears, Miquel Font Editor, Palma de Mallorca, 1996 JAIME, R. La maniobra dels velers de creu, Edicions UPC, Barcelona, 2002

Narcís Monturiol i els inicis de la recerca submarina

Ja fa més de 150 anys d'ençà que Narcís Monturiol (1819-1885) - advocat de formació, inventor i científic - posés en mar (avarés) el sumbarí Ictineu I - ictineu, el nom amb què Monturiol va batejar les dues naus que va dissenyar i construir, és un terme forjat a partir del grec i ve a significar nau-peix - al port de Barcelona (1859). El 1857, Monturiol va fundar a Barcelona la societat Monturiol, Font, Altadill y Cia per desenvolupar projectes de recerca submarina. L'Ictineu I, de 7 m d'eslora, tenia forma de fus, semblant a un peix, i estava fet de fusta de roure i d'olivera. L'Ictineu I fou projectat per a la recol·lecció del corall i l'exploració submarina i la seva propulsió s'aconseguia a base de força muscular, mitjançant un mecanisme de transmissió a pedals, semblant al d'una bicicleta. La nau tenia doble casc: entre el casc exterior i l'interior hi havia un dipòsit d'oxigen (per a la respiració de la tripulació) i un dipòsit d'hidrogen per alimentar la reacció química que permitia encendre les làmpades per il·luminar el fons marí. Per garantir la tornada a la superfície la nau disposava d'un sistema d'emergència basat en la possibilitat de llargar llast. Hom pot visitar una rèplica moderna (feta per a una pel·lícula) de l'Ictineu I a l'entrada del Museu Marítim de Barcelona. Narcís Monturiol Estarriol crèdits de la imatge: Wikipedia [http://ca.wikipedia.org/wiki/Narcís_Monturiol_i_Estarriol] El pare de Narcís Monturial tenia un taller de boteria i, possiblement, Monturiol coneixia des de ben menut les habilitats de l'ofici de boter que permetien la necessària estanquitat. A les més de seixanta immersions de l'Ictineu I - la primera va tenir una durada de 2 h i 20 min - el va succeir un nou projecte: l'Ictineu II, més gran que el seu predecessor (14 m d'eslora) i construit també amb fusta d'olivera i fusta de roure però recobert amb planxes de coure, i amb notables millores en relació al seu germà petit, entre elles, la propulsió: mitjançant un motor anaeròbic en el qual, a més a més, en la combustió, i mitjançant la reacció de diversos productes químics afegits, produia l'oxigen necessari (emmagatzemant-se en un dipòsit hermètic) per a la respiració de la tripulació, amb la qual cosa es resolia per primer cop el dificil problema dels submarinistes: el de la renovació de l'oxigen; per altra banda, un cop sumbergit, la nau emergia buidant els tancs inundats d'aigua mitjançant aire a pressió que s'hi injectava amb les corresponents bombes. L'Ictineu II fou avarat (posat en mar) el 1864. El 1891, Narcís Monturiol publicà Assaig sobre l’art de navegar per dessota de l’aigua, la memòria sobre els projectes i recerques que va dur a terme sobre les naus submarines. Ictineu I (1859) crèdits de la imatge: Wikipedia [http://ca.wikipedia.org/wiki/Narcís_Monturiol_i_Estarriol] És en commemoració [ http://www.ictineu.cat/ ] a Monturiol que el projecte de submarí per a la recerca oceanogràfica duu el seu nom: l'Ictineu III, del Centre Català de Recerca Submarina [ http://www.ictineu.net/ ] i l'empresa Ictineu Submarins S.L.. És també molt recomanable el video Els somni de l'Ictineu (del programa de TV Thalassa)