Estic llegint la reedició (d'Editorial Noray, Barcelona, 1996) del llibre d'Emerencià Roig, La Marina del Vuit-Cents [original publicat el 1929]. Un dels seus capítols el dedica a la classificació dels velers mercants (d'entre 400 i 700 tones de desplaçament) que van navegar durant el segle XIX. En faig aquí un petit resum.
|
lunes, 24 de octubre de 2011
Els velers dels segle XIX que es construïen a les drassanes catalanes
Narcís Monturiol i els inicis de la recerca submarina
Ja fa més de 150 anys d'ençà que Narcís Monturiol (1819-1885) - advocat de formació, inventor i científic - posés en mar (avarés) el sumbarí Ictineu I - ictineu, el nom amb què Monturiol va batejar les dues naus que va dissenyar i construir, és un terme forjat a partir del grec i ve a significar nau-peix - al port de Barcelona (1859). El 1857, Monturiol va fundar a Barcelona la societat Monturiol, Font, Altadill y Cia per desenvolupar projectes de recerca submarina. L'Ictineu I, de 7 m d'eslora, tenia forma de fus, semblant a un peix, i estava fet de fusta de roure i d'olivera. L'Ictineu I fou projectat per a la recol·lecció del corall i l'exploració submarina i la seva propulsió s'aconseguia a base de força muscular, mitjançant un mecanisme de transmissió a pedals, semblant al d'una bicicleta. La nau tenia doble casc: entre el casc exterior i l'interior hi havia un dipòsit d'oxigen (per a la respiració de la tripulació) i un dipòsit d'hidrogen per alimentar la reacció química que permitia encendre les làmpades per il·luminar el fons marí. Per garantir la tornada a la superfície la nau disposava d'un sistema d'emergència basat en la possibilitat de llargar llast. Hom pot visitar una rèplica moderna (feta per a una pel·lícula) de l'Ictineu I a l'entrada del Museu Marítim de Barcelona.  Narcís Monturiol Estarriol crèdits de la imatge: Wikipedia [http://ca.wikipedia.org/wiki/Narcís_Monturiol_i_Estarriol] El pare de Narcís Monturial tenia un taller de boteria i, possiblement, Monturiol coneixia des de ben menut les habilitats de l'ofici de boter que permetien la necessària estanquitat. A les més de seixanta immersions de l'Ictineu I - la primera va tenir una durada de 2 h i 20 min - el va succeir un nou projecte: l'Ictineu II, més gran que el seu predecessor (14 m d'eslora) i construit també amb fusta d'olivera i fusta de roure però recobert amb planxes de coure, i amb notables millores en relació al seu germà petit, entre elles, la propulsió: mitjançant un motor anaeròbic en el qual, a més a més, en la combustió, i mitjançant la reacció de diversos productes químics afegits, produia l'oxigen necessari (emmagatzemant-se en un dipòsit hermètic) per a la respiració de la tripulació, amb la qual cosa es resolia per primer cop el dificil problema dels submarinistes: el de la renovació de l'oxigen; per altra banda, un cop sumbergit, la nau emergia buidant els tancs inundats d'aigua mitjançant aire a pressió que s'hi injectava amb les corresponents bombes. L'Ictineu II fou avarat (posat en mar) el 1864. El 1891, Narcís Monturiol publicà Assaig sobre l’art de navegar per dessota de l’aigua, la memòria sobre els projectes i recerques que va dur a terme sobre les naus submarines.  Ictineu I (1859) crèdits de la imatge: Wikipedia [http://ca.wikipedia.org/wiki/Narcís_Monturiol_i_Estarriol] És en commemoració [ http://www.ictineu.cat/ ] a Monturiol que el projecte de submarí per a la recerca oceanogràfica duu el seu nom: l'Ictineu III, del Centre Català de Recerca Submarina [ http://www.ictineu.net/ ] i l'empresa Ictineu Submarins S.L.. És també molt recomanable el video Els somni de l'Ictineu (del programa de TV Thalassa) |
Regla pràctica per calcular el grau de l'escala Beaufort a partir de la velocitat del vent en nusos i viceversa
L'escala de Beaufort relaciona la velocitat del vent amb els fenòmens observables que aquest produeix. L'hidrògraf i marí Sir Francis Beaufort (1774-1857) va establir els graus de l'escala a partir dels fenòmens observables a la mar i dels efectes en la reducció de les veles d'una fragata. Ja sabem que l'escala de Beaufort Consta de 13 intervals (enumerats del 0 al 12: de B=0 a B=12), ordenats de menor a major velocitat del vent i, per tant, de menor a major efecte sobre la mar, l'entorn, i el veler. Tradicionalmeent, s'anomena “força” al valor de B (número d'interval o grau de l'escala); així, per exemple, es pot parlar de "vent de força 4" (B=4), fent referència a que la velocitat del vent se situa a l'interval número 4 de l'escala. En qualsevol manual de meteorologia o de nàutica podreu trobar les velocitats del vent i els efectes observables correspoenents en aquests tretze intervals. Com és ben sabut, l'escala de Beaufort continua fent-se servir als comunicats meteorològics. I és per això que convé saber traduir els graus de l'escala a velocitats i, també, a l'inrevés, situar una determinada velocitat en el grau corresponent de l'escala. Llegint l'excel·lent obra de Jean-Yves Bernot (Meteorología y Estrategia, EJ, 2004) em vaig fixar en un procediment molt pràctic per fer això. Aquesta entrada és només per exposar una regla pràctica per situar la mesura de la velocitat del vent (en nusos) a l'interval de l'escala que li correspon i, a l'inrevés, donada la “força” a l'escala de Beaufort, poder determinar una estimació de la velocitat del vent en nusos (kt). A una altura de 10 m, sabem que, en bona aproximació, els valors de la velocitat del vent són proporcioanals als de B3/2, on B correspon al número d'interval de l'escala (del 0 al 12). A efectes pràctics, el resultat del càlcul es pot estimar de la manera següent: 1. Pas del grau (“força”) de l'escala Beaufort (B) a velocitat del vent (en nusos) Si B és més petit o igual que 8, llavors velocitat (kt) = 5 x (B -1) Si B és més gran que 8, llavors velocitat (kt) = 5 x B Exemple 1: Volem saber la velocitat (aproximada) del vent corresponent a un vent de força 5 Beaufort (B=5). Com que B no arriba a 8 tenim que v = 5x(5-1) = 20 kt Exemple 2: Volem saber la velocitat (aproximada) del vent corresponent a un vent de força 9 Beaufort (B=9). Com que B és superior a 8 tenim que v = 5x9 = 45 kt 2. Obtenció del grau (“força”) de l'escala Beaufort (B) corresponent a un vent de velocitat donada (en nusos) Si v és més petit o igual que 40 kt, llavors B = v/5 +1 Si v és més gran que 40 kt, llavors B = v/5 Exemple 3: Volem saber el grau a l'escala Beaufort corresponent a un vent de velocitat igual a 30 kt Com que v no arriba a 40 kt, trobem que B =30/5+1= 7 Beaufort Exemple 4: Volem saber el grau a l'escala Beaufort corresponent a un vent de velocitat igual a 50 kt Com que v és més gran que 40 kt, trobem que B =50/5 = 10 Beaufort |
Apunt sobre els alisis
Els vents alisis formen part de la circulació de Hadley, mitjançant la qual es transporta calor de les zones equatorials a les zones subtropicals; també formen part, doncs, de la circulació general de l'atmosfera. A les zona de baixa pressió de l'Equador, en ascendir l'aire calent, l'espai que ocupava s'omple amb l'aire fred provinent de les zones subtropicals (alta pressió) i, degut a la rotació de la Terra, aquestes masses d'aire són desviades també vers l'Oest. Vet aquí la causa dels vents alisis. A l'hemisferi nord els alisis tenen component NE i es poden trobar a partir d'entre els 35º i 30º de latitud (teòricament) fins l'Equador i comencen a establir-se bé a partir del mes de novembre, entre els 7º i els 20º de latitud per poder travessar l'Atlàntic a vela vers el continent americà: 3000 milles nàutiques de travessia que, per terme mig, suposa un mes de viatge. Al seu torn, a l'hemisferi Sud, els alisis són de component SE i s'estableixen bé a partir del mes de març, mantenint-se prou constants fins el mes de setembre. Les latituds en les quals s'estableixen són les mateixes que per l'hemisferi Nord. Fora dels períodes de temps que els vents alisis queden ben establerts, quan encara no es coneixien bé les regularitats, els antics navegants podien trobar-se amb vents molt fluixos que feien molt més llarg i dificultós el seu viatge. |
sábado, 22 de octubre de 2011
Apunt històric sobre la determinació de la latitud de l'observador per observació del pas del Sol pel meridià de l'observador
| Durant els segles XIV i XV ja se sabia determinar la latitud per l'observació del pas del Sol pel meridià del lloc ja que, segons aquest autor, els navegants ja disposaven de taules de navegació amb la informació suficient per fer aquesta determinació. Recordem que $l= d \pm (90-a)$, on $l$ és la latitud; $d$, la declinació del Sol, i $a$ l'altura vertadera del Sol en el moment de l'observació. |
Un repaso sobre las nociones elementales relativas al tiempo en Navegación Astronómica
- La "hora civil del lugar" (HCL) es la hora del meridiano del observador. Por tanto, HCL=HCG+L/15, donde L es la longitud del lugar y L/15, la longitud en tiempo, ya que cada 15 grados de diferencia de longitud equivale a una hora de adelanto (al Este de Greenwich) o retraso (al Oeste de Greenwich). - La "hora legal" (o HZ) es la hora del huso o franja horaria donde se encuentra el observador y, claro, es precisamente la "hora del reloj de bitácora" (HRB). Recordemos que HZ = HCG+Z, donde Z es el número de huso horario (con su signo). Se puede calcular de la siguiente manera: dividimos L entre 15: si el resto de la división es menor que 7,5, el numero entero cociente de la división da el número de huso horario y, si el resto es mayor que 7,5, el número de huso será igual al cociente más una unidad. Ojo, con el signo (positivo al Este de Greenwich/negativo al Oeste). - La "hora oficial" (HO) es la que establecen los gobiernos al modificar la hora legal en función de criterios de ahorro energético. En invierno, en España y, concretamente, en la Península HO(Península, Baleares, ...) = HZ(Península, Baleares, ...)+adelanto, que es igual a 1h, y puesto que HZ(Península, Baleares, ...)=HCG, ya que en {la Península, Baleares, etcétera}, estamos en el huso cero; por tanto, HO({Península, Baleares ...}) = HCG+1. En España y en Canarias, HO(Canarias)=HZ(Canarias)+1, pero como HZ(Canarias)=HCG+(-1), tenemos, HO(Canarias)=HCG. En verano, recordemos que el adelanto establecido por el gobierno es de 2 horas. Ya sea por curiosidad, necesidad de obtener la hora oficial de un determinado lugar o bien para autocomprobar los ejercicios de cálculo relacionados con la hora, os recomiendo que consultéis la hora legal de cualquier parte del mundo en esta página web: http://www.timeanddate.com/worldclock/ Supongamos que nos encontramos en posición: latitud (tan_to_nos_da), Longitud L (co_no_ci_da). Conocemos también la hora en el meridiano de Greenwich (HCG o TU) porqué nuestro cronómetro - actualmente disponemos de excelentes y asequibles relojes de cuarzo para esta finalidad, cualquier reloj de pulsera con cronógrafo puede servir -, a punto para jugar a bajar estrellas, y que tenemos a bien, ajustarlo periódicamente con las señales horarias que recibimos gracias a nuestro aparato de radio BLU puesto que – puestos a imaginar -, estamos en mitad del Atlántico, rumbo a América. Si eso no fuese posible, deberíamos proceder controlando el adelanto o atraso de nuestro cronómetro o cronómetros, conociendo sus estados absolutos en cada momento y, por tanto, llevando al día el diario de cronómetros del cuarto de derrota.  CUESTIÓN 1. Qué debemos hacer para saber la hora en nuestro meridiano (HCL) ? Seguimos estos dos pasos: 1.1 Convertimos la longitud L de nuestra posición en tiempo (dividiendo por 15, puesto que cada 15° de diferencia de longitud representa una hora de retraso/adelanto ). Obtendremos así el incremento de tiempo que deberemos restar/sumar a HCG 1.2. Si nos encontramos al Oeste de Greenwich debemos restar dicho incremento a HCG para obtener la hora de tu meridiano (HCL); si nos encontrásemos al Este, deberíamos sumarlo. CUESTIÓN 2. Cuál es la hora del huso Hz del lugar dónde nos encontramos ? (esa será la hora que debe indicar nuestro reloj de bitácora HRB que tenemos colgado en un mampara de la cabina. Comentario: cuando consultemos el anuario de mareas debemos trabajar con HRB. Bien, haremos lo siguiente: 2.1 Calculamos primero el número de huso horario (franja horaria) Z. Cada franja o huso horario tiene una amplitud de 15°. Si nuestro meridiano se encuentra entre 7,5° W y 7,5° E, estaremos en el huso 0 (Z=0); si no estamos en esa franja de longitudes quedémonos con el número entero mayor más próximo al valor_absoluto de (L-7,5)/15; es decir, olvidémonos de momento del signo. Después, razonemos su signo: si nos encontramos al Este de Greenwich Z, será positivo, en caso contrario será negativo. Ejemplo 1. Si nuestra posición es Longitud: 7,6° E, al hacer la resta primero y luego la división por 15 nos dará – compruébalo - 0,5067, aproximadamente. Y, a continuación, quedémonos con el mayor número entero más próximo: 1. Ahora razonemos el signo. Estamos al Este, verdad ? Entonces, Z=+1. Como debe ser. También se puede hacer de esta otra forma: dividimos L entre 15. Si el resto de la división es menor que 7,5, el numero entero cociente de la división da el número de huso horario y, si el resto es mayor que 7,5, el número de huso será igual al cociente más una unidad. Ojo, con el signo (positivo al Este de Greenwich/negativo al Oeste). Como el resto(7,6 div 15)=7,6 > 7,5, Z=cociente(22,6 div 15) +1. El cociente entero es igual a 0, por tanto, Z=0+1=1 (positivo, por estar al Este del merdiano de Greewich). Ejemplo 2. Si nuestra posición es Longitud: 7,6° W, al hacer la resta primero y luego la división por 15 obtenemos -0,5067, aproximadamente. Olvidémonos del signo de momento, con lo cual, nos quedamos con 0,5067; luego, obtengamos el mayor número entero más próximo: 1. Y, finalmente - lo mismo de antes - razonemos el signo. Estamos, en este caso, al Oeste, por tanto, Z=-1. Haciéndolo con el método del resto de la división tenemos que, en este caso, como el resto(7,6 div 15)=7,6 > 7,5; cociente(22,6 div 15) +1. El cociente entero es igual a 0 y, ahora, añadimos el signo correspondiente Z=-(0+1)=-1 (por estar al Oeste del meridiano de Greenwich). Ejemple 3. A qué uso corresponde un punto de L=22,6 E ? Veamos, como resto(22,6 div 15)=7,6 > 7,5, Z=cociente(22,6 div 15) +1. Como el cociente entero es igual a 1, Z=1+1=+2 (positivo, por estar al Este del meridiano de Greenwich). 2.2. Una vez conocido el valor del huso en el que está nuestro meridiano, para saber Hz o HRB, simplemente hacemos: HRB = HCG + Z, haciendo la suma con el signo que toque y que ya hemos comentado en los ejemplos del punto anterior. Comentario: Si alguna vez vamos en busca de los alisios del nordeste – me refiero a cruzar el Atlántico - acordémonos de que, debemos ir cambiando la hora de nuestro reloj de bitácora a medida que nos vayamos acercando a nuestro destino, cruzando husos. Y, si recalamos en alguna isla, al bajar a tierra tendremos que poner nuestro reloj de pulsera conforme a la hora oficial (HO) que el gobierno en cuestión haya eventualmente establecido (HO = Hz + adelanto horario) |
viernes, 21 de octubre de 2011
Dies d'agost
Durant el passat mes d'agost, vaig sorti gairebé cada dia a navegar, sempre al matí; quan s'havia establert bé la marinada, al voltant de les 12:00 h (hora oficial). Fins que la tendinitis crònica del meu braç va dir prou. He pogut gaudir de valent amb les virades i els recorreguts prèviament estudiats en funció de la direcció del vent, assajant gairebé tots els rumbs. Amb la carena neta i les veles ben trimades, amb la canya fixada amb les gomes elàstiques per facilitar les maniobres i les quatre coses més que he mirat de perfeccionar, he quedat plenament satisfet. No obstant, en maniobrar sol en sortir de l'amarratge, i algun cop també en tornar, continuo tenint algun petit problema quan bufa vent del primer quadrant amb una mica de força. No cal dir, que no hi cap problema si tinc l'ajut d'un tripulant, però, normalment, navego sol. Ja he comentat moltes vegades que no es presenten problemes amb el vent habitual a l'estiu (SSE). No obstant això, alguns dies que el vent bufava de llevant amb una mica de força (4 Beaufort), prou maldecaps que aquesta circumstància em donava a l'hora de sortir de l'amarratge (marxa enrere) ja que és complicat evitar que la proa del Sobrevent caigui a babord empès pel llevant, cosa que es veu incrementada per l'efecte laterial de l'hèlix (dextrògira) en fer marxa enrere. Un altre problema a tenir en compte, i que es va fer ben palès un del dies que el M (el barco veí del pantalà) no estava amarrat és que el vent de llevant, en tornar a l'amarratge el Sobrevent, pot fer que, estant ocupat jo en cobrar els caps d'amarratge, no tingui temps a prendre la guia del mort i virar-la per evitar que la popa caigui a babord i faci que l'embarcació es posi travessera (en relació a la posició habitual a l'amarratge:de proa al pantalà) i, per tant, em resulti molt difícil (sense ajut, és clar) tornar-lo a la posició correcta, atès que ja no puc valdre'm dels impulsos rectificadors que puc donar empenyent amb la gafa contra el pantalà per tal que, per acció i reacció, s'aparti la popa del pantalà. No cal dir que, amb el vent empenyent d'aquesta manera, maniobrar amb el motor és encara més difícil. Sort vaig tenir que un veí, molt amable, em va ajudar a passar-me la guia del mort. Després, pensant sobre el particular, vaig veure clar que, sense ajut, l'única manera d'evitar l'ensurt passa per donar prioritat a la recuperació de la guia del mort, abans que als caps d'amarratge de proa, tot just la proa de l'embarcació està a mig metre o un metre del pantalà. |
Dofins
El diumenge 24/09/2011, a les 12:00 h HRB vaig albirar un grup d'una desena de dofins mulars a una milla al sud del far de Torredembarra. Canviaven de rumb sovint: de E a W i viceversa. Estaven contents. Alegria. Moltes embarcacions els anaven seguint a una certa distància. No semblaven preocupats per la seva presència. Es mostraven joganers, sempre en superfície, afonant-se una mica i emergint altre cop ensenyant el llom i l'aleta dorsal. He passat prop del grup, a mig cable de distància quan el grup portava rumb W i el Sobrevent navegava de cenyida amb rumb SE. Un quart d'hora més tard he virat per rodó i els he tornat a albirar; ells també havien canviat el seu rumb, vers l'Est.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)