Canal de la Mancha

Mers-les-Bains ( Picardie, France )

Mers-les-Bains, Picardie ( Canal de la Mancha )

les falaises

Rumbo Oeste, al final del día

Rumbo Oeste, al final del día ( Costa Daurada, Tarragona )

Viaje en el tiempo

Viaje en el tiempo
( Costa Daurada, Tarragona )

El bergantín Cirano ( navegando en las proximidades de Torredembarra, Tarragona )

El bergantín Cirano desde el balandro Sobrevent
( Torredembarra, Tarragona )

Narcís Monturiol i la recerca submarina

Enguany fa 150 anys d'ençà que Narcís Monturiol (1819-1885) - advocat de formació, inventor i científic - posés en mar (avarés) el sumbarí Ictineu I - ictineu, el nom amb què Monturiol va batejar les dues naus que va dissenyar i construir, és un terme forjat a partir del grec i ve a significar nau-peix - al port de Barcelona (1859). El 1857, Monturiol va fundar a Barcelona la societat Monturiol, Font, Altadill y Cia per desenvolupar projectes de recerca submarina. L'Ictineu I, de 7 m d'eslora, tenia forma de fus, semblant a un peix, i estava fet de fusta de roure i d'olivera. L'Ictineu I fou projectat per a la recol·lecció del corall i l'exploració submarina i la seva propulsió s'aconseguia a base de força muscular, mitjançant un mecanisme de transmissió a pedals, semblant al d'una bicicleta. La nau tenia doble casc: entre el casc exterior i l'interior hi havia un dipòsit d'oxigen (per a la respiració de la tripulació) i un dipòsit d'hidrogen per alimentar la reacció química que permitia encendre les làmpades per il·luminar el fons marí. Per garantir la tornada a la superfície la nau disposava d'un sistema d'emergència basat en la possibilitat de llargar llast. Hom pot visitar una rèplica moderna (feta per a una pel·lícula) de l'Ictineu I a l'entrada del Museu Marítim de Barcelona. Narcís Monturiol Estarriol crèdits de la imatge: Wikipedia [http://ca.wikipedia.org/wiki/Narcís_Monturiol_i_Estarriol] El pare de Narcís Monturial tenia un taller de boteria i, possiblement, Monturiol coneixia des de ben menut les habilitats de l'ofici de boter que permetien la necessària estanquitat. A les més de seixanta immersions de l'Ictineu I - la primera va tenir una durada de 2 h i 20 min - el va succeir un nou projecte: l'Ictineu II, més gran que el seu predecessor (14 m d'eslora) i construit també amb fusta d'olivera i fusta de roure però recobert amb planxes de coure, i amb notables millores en relació al seu germà petit, entre elles, la propulsió: mitjançant un motor anaeròbic en el qual, a més a més, en la combustió, i mitjançant la reacció de diversos productes químics afegits, produia l'oxigen necessari (emmagatzemant-se en un dipòsit hermètic) per a la respiració de la tripulació, amb la qual cosa es resolia per primer cop el dificil problema dels submarinistes: el de la renovació de l'oxigen; per altra banda, un cop sumbergit, la nau emergia buidant els tancs inundats d'aigua mitjançant aire a pressió que s'hi injectava amb les corresponents bombes. L'Ictineu II fou avarat (posat en mar) el 1864. El 1891, Narcís Monturiol publicà Assaig sobre l’art de navegar per dessota de l’aigua, la memòria sobre els projectes i recerques que va dur a terme sobre les naus submarines. Ictineu I (1859) crèdits de la imatge: Wikipedia [http://ca.wikipedia.org/wiki/Narcís_Monturiol_i_Estarriol] És en commemoració Narcís a Monturiol que un projecte de submarí per a la recerca oceanogràfica duu el seu nom: l'Ictineu III, del Centre Català de Recerca Submarina [ http://www.ictineu.net/ ] i l'empresa Ictineu Submarins S.L.. És també molt recomanable el video Els somni de l'Ictineu (del programa de TV Thalassa)

Sellos postales sobre los viajes de circunnavegación en pequeños veleros

http://www.shipsonstamps.org/Topics/html/wsegler.htm
(Francis Chichester, Robin Knox-Johnson, Bernard Moitessier, Vito Dumas, Alain Gerbault, Joshua Slocum, Krystyna Chojnoswka-Liskiewicz, entre altres)

Les goletes de Grand Banks ( Terranova )

Les goletes de Grand Banks (també dites de Terranova), aparegudes a finals del segle XIX, eren embarcacions molt més segures que les goletes-clíper - vegeu Baltimore clipper (Baltimore, Maryland, USA)- que, fins aquell moment, eren emprades a bastament, principalment per al comerç, les quals, per bé que eren embarcacions molt ràpides, no eren pas prou estables davant dels temporals. Gràcies a les aportacions del capità J.W. Collins (de Gloucester, Massachussets, USA) i de J. D. Lawlor (de New Brunswick, Canada) [4] van aparèixer les goletes dites de Grand Banks (o goletes canadenques): proa recta, popa estreta i el·líptica, amb menys mànega que les goletes-clíper, però amb gairebé un metre més de calat; dos pals i veles de ganivet. El resultat d'aquest disseny va ser un tipus de goleta ràpida, maniobrable, i marinera. L'esboç a llapis (imatge), basat en la goleta Grampus (botada el 1886), l'he fet a partir d'un dibuix previ del llibre de George Goldsmith-Carter: Veleros de todo el mundo, Bruguera, 1970. Les goletes de Grand Banks dedicades a la pesca empraven petits esquifs de fons pla moguts a rem i fent ús de palangres (llargues línies amb hams) enlloc de xarxes. L'excel·lent pel·lícula Capitanes Intrépidos (1937) és tot un clàssic del gènere; el seu guió està basat en un relat de Rudyard Kipling; la pel·lícula, dirigida per Victor Fleming i produïda per Louis D. Lighton, amb la interpretació de Spencer Tracy i Freddie Bartholomew en els papers protagonistes, és un testimoni gràfic d'aquells formidables velers així com un homenatge als pescadors de Grand Banks. Referències: [1] http://en.wikipedia.org/wiki/Schooner [2] http://fr.wikipedia.org/wiki/Goélette [3] http://es.wikipedia.org/wiki/goleta [4] Goldsmith-Carter, G. Veleros de todo el mundo, Bruguera, 1970.

Joshua Slocum i el viatge de l'Spray

El capità Joshua Slocum (va néixer el 20 de febrer de 1844 a Annapolis County, Nova Scotia). Després de tota una vida a la marina mercant, home de mar en terra i sense barco, Slocum es trobà amb un amic, el capità Eben Pierce, el qual li oferí un petit i vell veler (de 36 peus i 9 polzades d'eslora) al qual, un cop refet, li posaria el nom de Spray. La vella balandra que li va oferir el capità Pierce estava varada a Fairhaven (Massachussetts): necessitava importants rehabilitacions per poder tornar a navegar degut al seu precari estat de conservació. Amb les seves pròpies mans el va reconstruir completament i, en un principi, va conservar l'aparell de balandra. Joshua Slocum amb el seu nou Spray va iniciar la seva famosa circunnavegació, la primera en solitari en la història de la navegació, sortint el 24 d'abril de 1895 de Boston (Massachusetts). El Capità Slocum tenia en aquell moment 51 anys. La circumnavegació va acabar el 27 de juny de 1898 a Newport (Rhode Island). Durant el viatge (quan es trobava al Sud del continent americà), va afegir un petit pal de mitjana a popa de l'eix del timó per estabilitazar-lo millor en navegació ja que amb l'ajut de la vela de mitjana; el veler, dotat des d'aquell moment d'aparell de iola, demostrà mantenir el rumb amb vents constants, sense necessitat d'estar molt atent al timó. L'equilibri que li proporcinava la disposició de les veles així com l'estabilitat del disseny del casc van demostrar ser molt eficaços. El viatge del Capità Slocum i l'Spray, es considera la primera circunnavegació en solitari de la història de la navegació a vela (comptabilitzant un total de 46000 milles nàutiques recorregudes). Per bé que han passat més de cent anys, el seu record perdura vivament entre les persones que estem enamorades del mar, dels velers i la navegació. Més avall, transcric un fragment de Sailing alone around the World - la seva publicació més coneguda - on tracta del començament dels treballs de rehabilitació del vaixell que ell mateix va dur a terme. Joshua Slocum es pot considerar també un mestre en l'autoconstrucció. Ja abans, del seu projecte amb l'Spray, el Capità Slocum, juntament amb la seva familia va construir un senzill veler, aparellant de jonc (el Liberdade) amb la intenció de poder tornar a casa quan va perdre el seu barco l'Aquidneck el 1884 - veler (mercant) - en quedar varat a Montevideo. Slocum i l'Spray van desaparèixer el 1909 en un viatge en solitari vers el riu Orinoco.

[ autoria del vídeo: Jonathan Ahlbrand]

Referències: Joshua Slocum Society Joshua Slocum(Wikipedia)

(...) My ax felled a stout oak-tree near by for a keel, and Farmer Howard, for a small sum of money, hauled in this and enough timbers for the frame of the new vessel. I rigged a steam-box and a pot for a boiler. The timbers for ribs, being straight saplings, were dressed and steamed till supple, and then bent over a log, where they were secured till set. Something tangible appeared every day to show for my labor, and the neighbors made the work sociable. It was a great day in the Spray shipyard when her new stem was set up and fastened to the new keel. (...)

[fragment de Sailing alone around the World (Chapter #1) [ ebook ( Project Gutenberg ) | audio-libro ( LibriVox ) ]
(by Captain Joshua Slocum)]

Tradueixo al català:

(...) Per a la quilla, la meva destral va abatre un fort roure que hi havia ben a prop i, per pocs diners, el granger Howard li va donar forma, i també va tallar prou fusta per les quadernes i les traques del meu vaixell. Amb una olla i una autoclau vaig fabricar una caldera per doblegar les fustes i així obtenir la forma de les quadernes - de primer, peces rectes - gràcies al vapor d'aigua que les va fer més flexibles. Després, amb l'ajut d'una tronc, vaig donar-los-hi la curvatura adequada, amarrant-les al mateix durant el temps necessari per tal que prenguessin la forma requerida. Cada jornada treia alguna cosa nova i tangible del meu treball, i els veïns em feien la tasca agradable. Va ser un gran dia, en la petita draçana de l'Spray, el que la llampant nova roda va estar a punt i ajustada a la nova quilla (...)

Leyendo a Bernard Moitessier

Una tarde como la de hoy - hace de esto ya bastantes años -, encontré en una librería una de esas pequeñas joyas del género: "Un vagabundo de los mares del sur", de Bernard Moitessier. No había leído antes ninguno de sus libros, si bien sí conocía ya su forma de ver las cosas por ser uno de los grandes personajes que han contribuido enormemente a la navegación por pasión y devoción. En sus libros, describe los pormenores y detalles sobre sus barcos, formas de capear, inventos y trabajos que el mismo hizo aprendiendo un poco de todo mientras "vagabundeaba" entre mares y estrellas allá por los sesenta. Imagen: El Joshua [ fuente: Wikipedia ], uno de los barcos de Bernard Moitessier, a bordo del cual participó en la Sunday Times Golden Globe Race (1968-1969); se trata de su famoso queche de acero, al que bautizó con ese nombre como homenaje al gran navegante solitario Joshua Slocum

En su último libro ( Tamata y la Alianza ), Moitessier reflexiona sobre el sentido de su vida y lo que representó para él la navegación – por los mares y por la vida – a bordo de sus queridos barcos. Si bien fue un apasionado de la navegación en solitario, siempre tuvo muy presentes a todas las personas a las que amó y, en lo intelectual, practicó un claro humanismo. He encontrado un párrafo que me gustaría transcribir aquí: “(…) Creo que la función de todos nosotros es participar en la creación del mundo [dice esto imbuido por aquel espíritu del mayo francés, tan vivo todavía en el momento que escribió Tamata], cada cual en función de su propia superficie vélica, de su calado, de su tonelaje, de su aptitud a remontar el viento, a capear, o a encajar el peso de las olas rompientes que arrastran el barco (…)”. Creditos de la imagen: Editorial Juventud (portada del libro) Bernard escribió esto convencido que toda persona debe intentar doblar “sus grandes cabos”, a su medida, pero honestamente; el mar es un bello escenario para ello. Su gesto, el mítico gesto, al lanzar con su inseparable tirachinas un mensaje a la cubierta del petrolero con el que se encontró en el Cabo de Buena Esperanza, emocionó en su día a la opinión pública. Inexplicablemente, Moitessier renunciaba al premio de la Sunday Times Golden Globe Race, la primera regata en solitario y sin escalas en la historia de la navegación a vela (1968-1969), precisamente en un momento de la regata en el que ya ningún otro participante1 amenazaba su fulgurante victoria; el mensaje decía: “Continúo sin escala hacia las islas del Pacífico, porque soy feliz en el mar, y tal vez también para salvar mi alma (…)”.

créditos de las imágenes: Editorial Juventud

Un queche, ya sin viento, al final del día

( Costa Daurada. Altafulla, Tarragona )