Navegació d'hivern amb bon temps

Vent aparent de component SW, Beaufort 4 (15 nusos); rumb d'agulla S; mar de proa (marejol). Naveguem cenyint el vent, a 5 nusos, amurats a estribord. El Sobrevent, les onades i el vent parlen. Jo els escolto, en silenci. El cel, molt blau i sense núvols. L'aire deliciosament fresc i net. Un grup de corbs marins volen a frec d'onades, contra el vent, planant i jugant amb l'escuma. De tant en tant, alguna gavina solitària apareix per l'aleta d'estribord, seguint el mateix rumb que l'estol de corbs marins que he contemplat fa una estona. Per l'amura d'estribord, la llum fa brillar les gotes d'aigua que, en passar l'onada, el Sobrevent dispersa sobre el triangle de proa. Miro a popa, el far s'allunya, la terra també. Però cal virar per rodó, cal tornar. Virem. I el far s'apropa, naveguem amb vent per l'aleta fins a situar-nos a dos cables de la bocana. Començo a enrotllar la gènova en el moment precís del canvi d'amura, havent iniciat una virada per avant pocs segons abans; llavors, deixo que el veler arribi un xic i, amb la drissa de l'enrotllador a la mà esquerra - mentre amb la dreta m'ocupo de la canya -, fixo (la drissa) amb una volta de maniobra a la cornamusa petita de babord que hi ha al costat del gigre de l'escota de la gènova. El Sobrevent respon amb docilitat, poso les defenses; engego el diesel i, amb poca màquina, faig orsar el veler, posant-lo a fil de roda per poder arriar la major. Poso rumb a la bocana i, content de tornar, em falta temps, però, per tornar a desitjar virar altre cop, proa al Sud.

Imatges de la costa entre Torredembarra i Tarragona

Els velers dels segle XIX que es construïen a les drassanes catalanes

Estic llegint la reedició (d'Editorial Noray, Barcelona, 1996) del llibre d'Emerencià Roig, La Marina del Vuit-Cents [original publicat el 1929]. Un dels seus capítols el dedica a la classificació dels velers mercants (d'entre 400 i 700 tones de desplaçament) que van navegar durant el segle XIX. En faig aquí un petit resum. Fragata Aquest era el veler d'aparell més complet i complicat. Desplaçava entre 400 i 700 tones. Tenia bauprès i tres pals (trinquet, major, i messana). Cada pal constava de tres trams, amb crusetes, cofes, i cinc vergues (amb les respectives veles rodones); el de messana tenia a més, botavara i pico. Corbeta (o bricbarca) Similar a una fragata, però més petit. Desplaçava entre 300 i 500 tones. El pal de messana tenia només dues peces (enlloc de tres), amb cruseta de botavara i de pico. Bergantí (o bergantí rodó) Desplaçava entre 200 i 300 tones. Tenia bauprès i dos pals. Cada pal constava de tres peces (com una fragata) [el pal de més a popa constava també de botavara i pico]. L'aparell era força complicat. Bergantí-goleta (o bergantí-goleta de dos pals) Desplaçava entre 200 i 250 tones. Tenia bauprès i dos pals. El pal trinquet era com el d'un bergantí rodó (com el d'una fragata) i el pal major com el d'un pailebot (de dues peces, amb cruseta, botavara i pico) Bergantí-goleta de tres pals Desplaçava entre 300 i 400 tones. Tenia bauprès i tres pals. El pal de més a proa era com el d'una fragata (cinc vergues); i els altres dos, com els d'un pailebot (amb veles àuriques), cada un de dues peces (amb cruseta, botavara, i pico). Pollacra (o pollacra rodona) Desplaçava entre 200 i 250 tones. Tenia bauprès i dos pals. Els dos pals eren com els d'un pailebot (de dues peces). Cada pal (trinquet i major) tenia cinc vergues; i el pal major, a més, tenia cruseta, botavara i pico. Pollacra-barca (o pollacra-bricbarca, o pollacra-corbeta) Amb el desplaçament d'una corbeta (entre 300 i 500 tones), tenia tres pals; el trinquet i el major eren com el d'una pollacra rodona (dues peces, cinc vergues), i el de messana com el d'una corbeta (o bricbarca) [dues peces i veles àuriques, amb cruseta, botavara i pico]. Pollacra-goleta de tres pals Amb el desplaçament d'un bergantí-goleta de tres pals (entre 300 i 400 tones), tenia tres pals; el trinquet i el major eren com el d'una pollacra rodona (dues peces, cinc vergues), i el major i el de messana com els d'un bergantí-goleta de tres pals [de dues peces cada un, amb veles àuriques, amb cruseta, botavara i pico]. Pollacra-goleta de dos pals Una pollacra-goleta desplaçava entre 300 i 400 tones (com una pollacra rodona), tenia dos pals; el trinquet com el d'una pollacra rodona (dues peces, cinc vergues), i el major com el d'un bergantí-goleta [veles àuriques, amb cruseta, botavara i pico]. Bergantí-pollacra Desplaçava entre 300 i 400 tones (com un bergantí-goleta de dos pals), tenia dos pals; el trinquet com el d'un bergantí-goleta (de dues peces, [amb quatre vergues ]), i el major amb vergues per a veles rodones, i també amb cruseta, botavara i pico (per a la vela àurica). Pailebot de dos pals Desplaçava al voltant de 200 tones (exemple: el Santa Eulàlia), tenia dos pals; el trinquet amb una verga i el major amb veles àuriques, cruseta, botavara i pico. Pailebot de tres pals Tenia tres pals, amb veles àuriques. Cada pal amb botavara i pico. Exemple: el Santa Eulàlia) Goleta Desplaçava al voltant de 200 tones, tenia dos pals (com el pailebot de dos pals); el trinquet amb cofa i quatre vergues i el de popa, cruseta, botavara i pico. Místic Vaixell de vela llatina que desplaçava al voltant de 100 tones; tenia tres pals (verticals): l'un a proa, l'altre al mig [amb veles mestres]; i el tercer, a popa, proveït de mitjana. A més, a proa duia un botaló (amb un floc) i, a popa, un altre botaló anomenat caçaescotes Xabec Vaixell de vela llatina. Tenia un desplaçament semblant al d'un místic. Arborava tres pals (verticals els de popa i del mig ) i, el de proa, decantat endavant Barca mitjana (o barca de mitjana, o falutx, o llaüt) Vaixell de vela llatina, amb un desplaçament aproximat de 80 tones. Tenia dos pals; al mig, arborava el pal més alt, decantat endavant i proveït d'una mestra; i a popa, hi havia un pal més curt i vertical amb una vela anomenada mitjana. A proa, també duia botaló. Balandra Desplaçava al voltant de 80 tones. Tenia un sol pal el qual duia també inserida una verga (per fer l'ús afegit d'una vela rodona). Algunes baladres, a popa, aparellaven també mitjana, amb una antena i caçaescotes [Observació: Deixant de banda la verga del pal per a la v. rodona, la vela mitjana d'aquestes balandres (les que la duien) ens recorda les modificacions amb què el capità Joshua Slocum va preparar la seva famosa balandra Spray (en la seva recalada a Rio de la Plata) per millorar l'estabilitat de rumb i la seguretat abans de posar rumb a l'Estret de Magallanes] Quetx En el context de la classificació de la marina catalana del vuit-cents, es considera aquesta una embarcació ben singular perquè, segons sembla, n'eren ben pocs i, a més, tenia un aparell peculiar. Desplaçava unes 150 tones i tenia dos pals: el de proa (amb una vela mestra) com el d'un xabec (decantat endavant) i el de popa com el d'un pailebot (vela cangrea, amb botavara i pico). Unitats d'arqueig o de capacitat comercial (per a l'arqueig brut i l'arqueig net): 1 Tonelada Moorsom = 100 peus cúbics = 2,83 m3 (aproximadament) tipus de veles: veles de ganivet (o àuriques): v. al terç, v. llatina, v. de guaira, vela cangrea, v. del guarniment bermudià, etcètera rodones o quadres (pròpies de l'aparell rodó o de creu) Referències: ROIG, E. La Marina del vuit-cents, Editorial Noray, Barcelona, 1996 (edició original: Barcelona, 1929) SAMPOL, R. Velers de les Balears, Miquel Font Editor, Palma de Mallorca, 1996 JAIME, R. La maniobra dels velers de creu, Edicions UPC, Barcelona, 2002

Narcís Monturiol i els inicis de la recerca submarina

Ja fa més de 150 anys d'ençà que Narcís Monturiol (1819-1885) - advocat de formació, inventor i científic - posés en mar (avarés) el sumbarí Ictineu I - ictineu, el nom amb què Monturiol va batejar les dues naus que va dissenyar i construir, és un terme forjat a partir del grec i ve a significar nau-peix - al port de Barcelona (1859). El 1857, Monturiol va fundar a Barcelona la societat Monturiol, Font, Altadill y Cia per desenvolupar projectes de recerca submarina. L'Ictineu I, de 7 m d'eslora, tenia forma de fus, semblant a un peix, i estava fet de fusta de roure i d'olivera. L'Ictineu I fou projectat per a la recol·lecció del corall i l'exploració submarina i la seva propulsió s'aconseguia a base de força muscular, mitjançant un mecanisme de transmissió a pedals, semblant al d'una bicicleta. La nau tenia doble casc: entre el casc exterior i l'interior hi havia un dipòsit d'oxigen (per a la respiració de la tripulació) i un dipòsit d'hidrogen per alimentar la reacció química que permitia encendre les làmpades per il·luminar el fons marí. Per garantir la tornada a la superfície la nau disposava d'un sistema d'emergència basat en la possibilitat de llargar llast. Hom pot visitar una rèplica moderna (feta per a una pel·lícula) de l'Ictineu I a l'entrada del Museu Marítim de Barcelona. Narcís Monturiol Estarriol crèdits de la imatge: Wikipedia [http://ca.wikipedia.org/wiki/Narcís_Monturiol_i_Estarriol] El pare de Narcís Monturial tenia un taller de boteria i, possiblement, Monturiol coneixia des de ben menut les habilitats de l'ofici de boter que permetien la necessària estanquitat. A les més de seixanta immersions de l'Ictineu I - la primera va tenir una durada de 2 h i 20 min - el va succeir un nou projecte: l'Ictineu II, més gran que el seu predecessor (14 m d'eslora) i construit també amb fusta d'olivera i fusta de roure però recobert amb planxes de coure, i amb notables millores en relació al seu germà petit, entre elles, la propulsió: mitjançant un motor anaeròbic en el qual, a més a més, en la combustió, i mitjançant la reacció de diversos productes químics afegits, produia l'oxigen necessari (emmagatzemant-se en un dipòsit hermètic) per a la respiració de la tripulació, amb la qual cosa es resolia per primer cop el dificil problema dels submarinistes: el de la renovació de l'oxigen; per altra banda, un cop sumbergit, la nau emergia buidant els tancs inundats d'aigua mitjançant aire a pressió que s'hi injectava amb les corresponents bombes. L'Ictineu II fou avarat (posat en mar) el 1864. El 1891, Narcís Monturiol publicà Assaig sobre l’art de navegar per dessota de l’aigua, la memòria sobre els projectes i recerques que va dur a terme sobre les naus submarines. Ictineu I (1859) crèdits de la imatge: Wikipedia [http://ca.wikipedia.org/wiki/Narcís_Monturiol_i_Estarriol] És en commemoració [ http://www.ictineu.cat/ ] a Monturiol que el projecte de submarí per a la recerca oceanogràfica duu el seu nom: l'Ictineu III, del Centre Català de Recerca Submarina [ http://www.ictineu.net/ ] i l'empresa Ictineu Submarins S.L.. És també molt recomanable el video Els somni de l'Ictineu (del programa de TV Thalassa)

Regla pràctica per calcular el grau de l'escala Beaufort a partir de la velocitat del vent en nusos i viceversa

L'escala de Beaufort relaciona la velocitat del vent amb els fenòmens observables que aquest produeix. L'hidrògraf i marí Sir Francis Beaufort (1774-1857) va establir els graus de l'escala a partir dels fenòmens observables a la mar i dels efectes en la reducció de les veles d'una fragata. Ja sabem que l'escala de Beaufort Consta de 13 intervals (enumerats del 0 al 12: de B=0 a B=12), ordenats de menor a major velocitat del vent i, per tant, de menor a major efecte sobre la mar, l'entorn, i el veler. Tradicionalmeent, s'anomena “força” al valor de B (número d'interval o grau de l'escala); així, per exemple, es pot parlar de "vent de força 4" (B=4), fent referència a que la velocitat del vent se situa a l'interval número 4 de l'escala. En qualsevol manual de meteorologia o de nàutica podreu trobar les velocitats del vent i els efectes observables correspoenents en aquests tretze intervals. Com és ben sabut, l'escala de Beaufort continua fent-se servir als comunicats meteorològics. I és per això que convé saber traduir els graus de l'escala a velocitats i, també, a l'inrevés, situar una determinada velocitat en el grau corresponent de l'escala. Llegint l'excel·lent obra de Jean-Yves Bernot (Meteorología y Estrategia, EJ, 2004) em vaig fixar en un procediment molt pràctic per fer això. Aquesta entrada és només per exposar una regla pràctica per situar la mesura de la velocitat del vent (en nusos) a l'interval de l'escala que li correspon i, a l'inrevés, donada la “força” a l'escala de Beaufort, poder determinar una estimació de la velocitat del vent en nusos (kt). A una altura de 10 m, sabem que, en bona aproximació, els valors de la velocitat del vent són proporcioanals als de B3/2, on B correspon al número d'interval de l'escala (del 0 al 12). A efectes pràctics, el resultat del càlcul es pot estimar de la manera següent: 1. Pas del grau (“força”) de l'escala Beaufort (B) a velocitat del vent (en nusos) Si B és més petit o igual que 8, llavors velocitat (kt) = 5 x (B -1) Si B és més gran que 8, llavors velocitat (kt) = 5 x B Exemple 1: Volem saber la velocitat (aproximada) del vent corresponent a un vent de força 5 Beaufort (B=5). Com que B no arriba a 8 tenim que v = 5x(5-1) = 20 kt Exemple 2: Volem saber la velocitat (aproximada) del vent corresponent a un vent de força 9 Beaufort (B=9). Com que B és superior a 8 tenim que v = 5x9 = 45 kt 2. Obtenció del grau (“força”) de l'escala Beaufort (B) corresponent a un vent de velocitat donada (en nusos) Si v és més petit o igual que 40 kt, llavors B = v/5 +1 Si v és més gran que 40 kt, llavors B = v/5 Exemple 3: Volem saber el grau a l'escala Beaufort corresponent a un vent de velocitat igual a 30 kt Com que v no arriba a 40 kt, trobem que B =30/5+1= 7 Beaufort Exemple 4: Volem saber el grau a l'escala Beaufort corresponent a un vent de velocitat igual a 50 kt Com que v és més gran que 40 kt, trobem que B =50/5 = 10 Beaufort

Apunt sobre els alisis

Els vents alisis formen part de la circulació de Hadley, mitjançant la qual es transporta calor de les zones equatorials a les zones subtropicals; també formen part, doncs, de la circulació general de l'atmosfera. A les zona de baixa pressió de l'Equador, en ascendir l'aire calent, l'espai que ocupava s'omple amb l'aire fred provinent de les zones subtropicals (alta pressió) i, degut a la rotació de la Terra, aquestes masses d'aire són desviades també vers l'Oest. Vet aquí la causa dels vents alisis. A l'hemisferi nord els alisis tenen component NE i es poden trobar a partir d'entre els 35º i 30º de latitud (teòricament) fins l'Equador i comencen a establir-se bé a partir del mes de novembre, entre els 7º i els 20º de latitud per poder travessar l'Atlàntic a vela vers el continent americà: 3000 milles nàutiques de travessia que, per terme mig, suposa un mes de viatge. Al seu torn, a l'hemisferi Sud, els alisis són de component SE i s'estableixen bé a partir del mes de març, mantenint-se prou constants fins el mes de setembre. Les latituds en les quals s'estableixen són les mateixes que per l'hemisferi Nord. Fora dels períodes de temps que els vents alisis queden ben establerts, quan encara no es coneixien bé les regularitats, els antics navegants podien trobar-se amb vents molt fluixos que feien molt més llarg i dificultós el seu viatge.

La Torre de la Mora (Tarragona)