Sellos postales sobre los viajes de circunnavegación en pequeños veleros

http://www.shipsonstamps.org/Topics/html/wsegler.htm
(Francis Chichester, Robin Knox-Johnson, Bernard Moitessier, Vito Dumas, Alain Gerbault, Joshua Slocum, Krystyna Chojnoswka-Liskiewicz, entre altres)

Les goletes de Grand Banks ( Terranova )

Les goletes de Grand Banks (també dites de Terranova), aparegudes a finals del segle XIX, eren embarcacions molt més segures que les goletes-clíper - vegeu Baltimore clipper (Baltimore, Maryland, USA)- que, fins aquell moment, eren emprades a bastament, principalment per al comerç, les quals, per bé que eren embarcacions molt ràpides, no eren pas prou estables davant dels temporals. Gràcies a les aportacions del capità J.W. Collins (de Gloucester, Massachussets, USA) i de J. D. Lawlor (de New Brunswick, Canada) [4] van aparèixer les goletes dites de Grand Banks (o goletes canadenques): proa recta, popa estreta i el·líptica, amb menys mànega que les goletes-clíper, però amb gairebé un metre més de calat; dos pals i veles de ganivet. El resultat d'aquest disseny va ser un tipus de goleta ràpida, maniobrable, i marinera. L'esboç a llapis (imatge), basat en la goleta Grampus (botada el 1886), l'he fet a partir d'un dibuix previ del llibre de George Goldsmith-Carter: Veleros de todo el mundo, Bruguera, 1970. Les goletes de Grand Banks dedicades a la pesca empraven petits esquifs de fons pla moguts a rem i fent ús de palangres (llargues línies amb hams) enlloc de xarxes. L'excel·lent pel·lícula Capitanes Intrépidos (1937) és tot un clàssic del gènere; el seu guió està basat en un relat de Rudyard Kipling; la pel·lícula, dirigida per Victor Fleming i produïda per Louis D. Lighton, amb la interpretació de Spencer Tracy i Freddie Bartholomew en els papers protagonistes, és un testimoni gràfic d'aquells formidables velers així com un homenatge als pescadors de Grand Banks. Referències: [1] http://en.wikipedia.org/wiki/Schooner [2] http://fr.wikipedia.org/wiki/Goélette [3] http://es.wikipedia.org/wiki/goleta [4] Goldsmith-Carter, G. Veleros de todo el mundo, Bruguera, 1970.

Joshua Slocum i el viatge de l'Spray

El capità Joshua Slocum (va néixer el 20 de febrer de 1844 a Annapolis County, Nova Scotia). Després de tota una vida a la marina mercant, home de mar en terra i sense barco, Slocum es trobà amb un amic, el capità Eben Pierce, el qual li oferí un petit i vell veler (de 36 peus i 9 polzades d'eslora) al qual, un cop refet, li posaria el nom de Spray. La vella balandra que li va oferir el capità Pierce estava varada a Fairhaven (Massachussetts): necessitava importants rehabilitacions per poder tornar a navegar degut al seu precari estat de conservació. Amb les seves pròpies mans el va reconstruir completament i, en un principi, va conservar l'aparell de balandra. Joshua Slocum amb el seu nou Spray va iniciar la seva famosa circunnavegació, la primera en solitari en la història de la navegació, sortint el 24 d'abril de 1895 de Boston (Massachusetts). El Capità Slocum tenia en aquell moment 51 anys. La circumnavegació va acabar el 27 de juny de 1898 a Newport (Rhode Island). Durant el viatge (quan es trobava al Sud del continent americà), va afegir un petit pal de mitjana a popa de l'eix del timó per estabilitazar-lo millor en navegació ja que amb l'ajut de la vela de mitjana; el veler, dotat des d'aquell moment d'aparell de iola, demostrà mantenir el rumb amb vents constants, sense necessitat d'estar molt atent al timó. L'equilibri que li proporcinava la disposició de les veles així com l'estabilitat del disseny del casc van demostrar ser molt eficaços. El viatge del Capità Slocum i l'Spray, es considera la primera circunnavegació en solitari de la història de la navegació a vela (comptabilitzant un total de 46000 milles nàutiques recorregudes). Per bé que han passat més de cent anys, el seu record perdura vivament entre les persones que estem enamorades del mar, dels velers i la navegació. Més avall, transcric un fragment de Sailing alone around the World - la seva publicació més coneguda - on tracta del començament dels treballs de rehabilitació del vaixell que ell mateix va dur a terme. Joshua Slocum es pot considerar també un mestre en l'autoconstrucció. Ja abans, del seu projecte amb l'Spray, el Capità Slocum, juntament amb la seva familia va construir un senzill veler, aparellant de jonc (el Liberdade) amb la intenció de poder tornar a casa quan va perdre el seu barco l'Aquidneck el 1884 - veler (mercant) - en quedar varat a Montevideo. Slocum i l'Spray van desaparèixer el 1909 en un viatge en solitari vers el riu Orinoco.

[ autoria del vídeo: Jonathan Ahlbrand]

Referències: Joshua Slocum Society Joshua Slocum(Wikipedia)

(...) My ax felled a stout oak-tree near by for a keel, and Farmer Howard, for a small sum of money, hauled in this and enough timbers for the frame of the new vessel. I rigged a steam-box and a pot for a boiler. The timbers for ribs, being straight saplings, were dressed and steamed till supple, and then bent over a log, where they were secured till set. Something tangible appeared every day to show for my labor, and the neighbors made the work sociable. It was a great day in the Spray shipyard when her new stem was set up and fastened to the new keel. (...)

[fragment de Sailing alone around the World (Chapter #1) [ ebook ( Project Gutenberg ) | audio-libro ( LibriVox ) ]
(by Captain Joshua Slocum)]

Tradueixo al català:

(...) Per a la quilla, la meva destral va abatre un fort roure que hi havia ben a prop i, per pocs diners, el granger Howard li va donar forma, i també va tallar prou fusta per les quadernes i les traques del meu vaixell. Amb una olla i una autoclau vaig fabricar una caldera per doblegar les fustes i així obtenir la forma de les quadernes - de primer, peces rectes - gràcies al vapor d'aigua que les va fer més flexibles. Després, amb l'ajut d'una tronc, vaig donar-los-hi la curvatura adequada, amarrant-les al mateix durant el temps necessari per tal que prenguessin la forma requerida. Cada jornada treia alguna cosa nova i tangible del meu treball, i els veïns em feien la tasca agradable. Va ser un gran dia, en la petita draçana de l'Spray, el que la llampant nova roda va estar a punt i ajustada a la nova quilla (...)

Leyendo a Bernard Moitessier

Una tarde como la de hoy - hace de esto ya bastantes años -, encontré en una librería una de esas pequeñas joyas del género: "Un vagabundo de los mares del sur", de Bernard Moitessier. No había leído antes ninguno de sus libros, si bien sí conocía ya su forma de ver las cosas por ser uno de los grandes personajes que han contribuido enormemente a la navegación por pasión y devoción. En sus libros, describe los pormenores y detalles sobre sus barcos, formas de capear, inventos y trabajos que el mismo hizo aprendiendo un poco de todo mientras "vagabundeaba" entre mares y estrellas allá por los sesenta. Imagen: El Joshua [ fuente: Wikipedia ], uno de los barcos de Bernard Moitessier, a bordo del cual participó en la Sunday Times Golden Globe Race (1968-1969); se trata de su famoso queche de acero, al que bautizó con ese nombre como homenaje al gran navegante solitario Joshua Slocum

En su último libro ( Tamata y la Alianza ), Moitessier reflexiona sobre el sentido de su vida y lo que representó para él la navegación – por los mares y por la vida – a bordo de sus queridos barcos. Si bien fue un apasionado de la navegación en solitario, siempre tuvo muy presentes a todas las personas a las que amó y, en lo intelectual, practicó un claro humanismo. He encontrado un párrafo que me gustaría transcribir aquí: “(…) Creo que la función de todos nosotros es participar en la creación del mundo [dice esto imbuido por aquel espíritu del mayo francés, tan vivo todavía en el momento que escribió Tamata], cada cual en función de su propia superficie vélica, de su calado, de su tonelaje, de su aptitud a remontar el viento, a capear, o a encajar el peso de las olas rompientes que arrastran el barco (…)”. Creditos de la imagen: Editorial Juventud (portada del libro) Bernard escribió esto convencido que toda persona debe intentar doblar “sus grandes cabos”, a su medida, pero honestamente; el mar es un bello escenario para ello. Su gesto, el mítico gesto, al lanzar con su inseparable tirachinas un mensaje a la cubierta del petrolero con el que se encontró en el Cabo de Buena Esperanza, emocionó en su día a la opinión pública. Inexplicablemente, Moitessier renunciaba al premio de la Sunday Times Golden Globe Race, la primera regata en solitario y sin escalas en la historia de la navegación a vela (1968-1969), precisamente en un momento de la regata en el que ya ningún otro participante1 amenazaba su fulgurante victoria; el mensaje decía: “Continúo sin escala hacia las islas del Pacífico, porque soy feliz en el mar, y tal vez también para salvar mi alma (…)”.

créditos de las imágenes: Editorial Juventud

Un queche, ya sin viento, al final del día

( Costa Daurada. Altafulla, Tarragona )

Un bergantín saliendo del Puerto de Tarragona

El bergantín Cirano saliendo del Puerto de Tarragona

Fenòmens elèctrics a l'atmosfera

Les tempestes elèctriques són sempre perilloses (si ens trobem en zones desprotegides). A la mar, si hem fet malament la previsió meteorològica abans de sortir a navegar (és el primer error per part nostra) caldrà no cometre cap més error en navegació. Si podem entrar a port, cal anar-hi el més de pressa que puguem (si cal ajudant-nos també del motor). De tota manera l'aparell elèctric sempre és perillós.

No obstant això, podem reduir el risc si desconnectem la radio, el GPS i els llums de navegació de servei (podem fer ús de llums de navegació a piles ajustades convenientment als balcons de proa i de popa). Procurarem no tocar objectes metàl·lics amb les mans nues. És molt important aïllar-nos amb guants i botes d'aigua. Tothom que no faci falta a la banyera ha de baixar a la cabina. Cal tancar les ventilacions si aquestes donen corrents important d'aire. Podem també improvisar una línia “de terra” donant un parell de tombs a un tram de cadena al voltant del pal i arriar-la per una de les bandes a un parell de metres de profunditat. Tots els objectes punxeguts que hi pugui haver a la banyera s'han de portar a la cabina. Fet tot això, només cal tocar fusta, donar dos tombs sobre un mateix, i esperar que tot surti bé.

La muntanya és un lloc ideal per atraure el llamps: gendarmes punxeguts, determinades roques (el Canigó, per exemple, és una zona d'alt risc), els forts corrents d'aire (anant dels cims a les valls i de les valls als cims). A qualsevol indret del Pirineu o del Prepirineu es poden donar violentes ràfegues de vent, tormentes amb aparell elèctric i calamarses. A muntanya, els canvis poden ser molt sobtats i això fa precisament que sigui més complicat protegir-se que no pas a la mar. A la mar, sempre m'ha funcionat la previsió i espero que continuï sent així i, a més, de tota manera, la probabilitat que un llamp ens agafi de ple sempre és més gran en terra que a mar.

Vora un llac o un estany, o navegant en una canoa, és força més probable que les descàrregues vagin a parar a terra perquè el llamp troba més facilitat per conduir la càrrega elèctrica on hi ha objectes que ionitzin localment l'atmosfera (xemeneies, corrents d'aire, pals, antenes, ...) i que, lògicament, actuaran com a parallamps naturals. Les ribes dels llacs poden ser especialment perilloses, però, perquè els corrents d'aigua poden contenir salts dissoltes que en crear petits corrents elèctrics facilitin el pas de la descàrrega a través d'aquests; podem dir quelcom semblant pel que fa als salts i corrents d'aigua (rius, cascades, etcètera).